Són perillosos els raigs X utilitzats al TC?

La quantitat i la força dels raigs X utilitzats al TC tenen un risc molt petit de produir danys a les cèl·lules del nostre organisme. Podríem dir que la dosi de radiació rebuda en un estudi de TC, seria la mateixa que rebríem de forma natural, del nostre entorn, en aproximadament tres anys.

No obstant això, i malgrat el baix risc, és un procediment que es desaconsella practicar en dones embarassades.


Quina és la preparació abans de la prova?

La preparació de TC variarà en funció de la zona de el cos que es vulgui veure, o de la patologia que es vulgui estudiar.

Hi ha estudis que no requereixen cap preparació, com els osteoarticulars, altres requeriran un dejuni de sis hores (tres en el cas de persones diabètiques), i en alguns estudis abdominals, a més se li demanarà que begui aigua o una solució de contrast oral abans de entrar a la sala.

Normalment se li demanarà que es tregui la roba i se li proporcionarà una bata, per evitar els possibles elements metàl·lics que poden interferir en la imatge.

En general les joies o elements metàl·lics només interferiran en la imatge si es troben a la zona que es vol explorar, de manera que per exemple, en estudis del cap li farem treure arrecades o pròtesis bucals, però no caldrà que es tregui el rellotge o anells.


Què són els contrastos i per què he de signar un consentiment informat?

El TC ens mostra imatges dels diferents òrgans o estructures del nostre cos, diferenciant molt bé els teixits de densitats diferents, però sent poc subtil quan els teixits tenen una densitat molt semblant. En una imatge de TC abdominal diferenciarem molt bé una vèrtebra d'un ronyó, ja que tenen densitats molt diferents, però dins de la imatge de l'ronyó de vegades no podem diferenciar estructures amb una densitat semblant, com per exemple un quist o un nòdul.

Per poder diferenciar estructures amb densitats semblants i realitzar així un correcte estudi mitjançant TC, en ocasions és necessari l'ús de contrasts radiològics.

Per definició un contrast radiològic és una substància química que té la capacitat d'absorbir els raigs X en major o menor grau que els teixits tous. Segons la via en la qual els administrem, els podem classificar en contrast digestiu (via oral o rectal) i contrast endovenós (a través de la punció venosa).

El contrast digestiu oral pot ser hídric (aigua), de sulfat de bari o de iode, i normalment s'ha de començar a beure entre 45 minuts i 1 hora abans de començar l'estudi. Quan el contrast digestiu s'ha d'introduir per la via rectal, a més dels tres tipus de contrast abans esmentats, també es pot utilitzar aire (principalment en la colonoscòpia virtual per TC), i s'administra dins de la sala d'exploració.

El contrast endovenós està compost de iode i normalment s'administra a través d'una vena de el braç.

És freqüent que utilitzem els dos tipus de contrast (oral i endovenós) en els estudis abdominals.

L'ús dels contrasts, especialment el endovenós, no està exempt de riscos. Quan injectem un contrast per vena, hi ha una baixa probabilitat de patir una reacció adversa, és per això que un metge radiòleg supervisarà al pacient durant tota la prova i intervindrà en cas necessari administrant el tractament adequat a la reacció soferta.

Abans d'entrar a la sala d'exploració de TC, se li proporcionarà un consentiment informat, que és un document explicatiu on s'expliquen els beneficis i els possibles riscos derivats de la injecció de contrast.

La Llei dicta que aquest document haurà de ser firmat obligatòriament abans de la realització de la prova, tant si s'accepta o es denega la injecció de el contrast, per assegurar que el pacient ha rebut la informació necessària.


Què passa si sóc diabètic o pateixo insuficiència renal?

Fins fa uns anys, als pacients diabètics que es tractaven amb Metformina, se'ls recomanava suspendre el tractament uns dies abans i després de la prova. En l'actualitat, la guia ESUR, que és la guia de referència per a la injecció de contrasts radiològics, ha demostrat que no hi ha interacció entre la Metformina i el contrast endovenós, de manera que ja no és necessària la suspensió. L'única diferència que tindrà la preparació dels pacients diabètics, és que en els estudis que requereixin venir en dejú, aquest dejuni en lloc de ser de 6 hores, podrà ser de 3 hores.

En els casos d'insuficiència renal crònica que requereixin diàlisi, es podrà administrar contrast endovenós, ja que ja no hi ha risc de lesió renal.

Quan la insuficiència renal sigui lleu o moderada, i no es tracti amb diàlisi, el pacient haurà de portar una analítica en la qual es reflecteixi la Creatinina i el Filtrat Glomerular, ja que aquí si que hi ha risc de danyar el sistema renal. Serà el metge radiòleg el que valorarà l'analítica i decidirà si és segur o no injectar el contrast.